Ens aquests temps que estem vivint crec que més que mai ho estem tenint present: Aquest procés psicoemocional d’acomodació de la mort és universal i tot esser humà te reaccions davant de les pèrdues significatives.
Es per això que de vegades reflexiono davant 2 qüestions:
- -D’una banda me pregunto com pot ser que sent una experiència universal el procés de dol no tingui a la societat l’espai que li pertoca. Temps endarrere era quelcom que es vivia en les famílies, a les casses, amb els nens i que es vivia amb molta més naturalitat. Tots recordem a persones vestides de negre, signe extern i social d’estar amb dol i també hem escoltat en alguna ocasió allò de que “l’església era plena” referint-se al sepeli i a la gran quantitat de gent que havien anat a acomiadar al difunt.
Com a societat caldria reflexionar si en això de que “la mort és un tabú” hem avançat una mica o encara estem sentint, i en conseqüència, comportant-nos com si realment fos un fet puntual que cal amagar, o en el millor dels casos i amb molt bona intenció, intentar passar pàgina o simplement animar a sortir d’aquest estat de caos emocional i tristesa profunda que és aquest procés.
Val la pena parar-se a reflexionar una mica si aquesta pandèmia ens ajudarà a posicionar el dol al lloc que li correspon dins la vida ara que d’alguna forma se’ns ha colat a casa de tots una mica.
- D’altra banda reflexiono sovint sobre el fet que, sent com es un procés que afecta a tothom, perquè a les professions que tenen a veure amb el tracte directe a les persones no es matèria transversal a les universitats?: Mestres, metges de família, infermeres, treballadors socials, educadors socials, llevadores i evidentment psicòlegs i psiquiatres.
Cert és que conceptualment el dol és un procés adaptatiu i que la majoria de les persones tenen eines pròpies per transitar aquest Dragón Khan emocional però encara és més cert que de vegades, com és el cas que ens ocupa amb la Covid19, allò que te a veure amb la pèrdua té connotacions susceptibles de fer que aquest procés natural es pugui complicar.
Llavors, si no tenim prou formació per acompanyar els dols de baix risc , com ho farem amb els dols susceptibles de complicar-se?
I si comencem per fer-nos-ho fàcil i comencem per la primera part? I si som capaços de donar-li a la persona que pateix una pèrdua important dins la seva família un espai on poder expressar amor i vulnerabilitat? Que ens semblaria tenir un lloc lliure de judici on poder dir allò que sento, penso i faig i que m’ajuda a graduar el meu dolor sense que ningú surti al meu rescat per animar-me a sortir? És que a algú li estranya que uns pares plorin quan perden una filla? O algú que parla de la seva parella que ha mort i del futur que no viurà amb ella amb llàgrimes als ulls, és esperable això?
Segurament molts pensareu que sí, que es normal i natural plorar i sentir-se trist, llavors anem de nou a l’inici.
I doncs, perquè el dol no el vivim entre tots?